Ahir, dijous 10 de juliol, el Saint Thomas, l'internat catòlic en què té lloc "Per sobre de totes les coses", va obrir les seves portes al públic amb la primera prèvia.
Després de dos dies d'assaigs intensos -dels que parlarem en el recull de la setmana- i tan sols tres quarts d'hora després d'haver acabat l'únic assaig general que la companyia va poder realitzar en el teatre, el públic ja esperava davant la porta del TGB. Vàrem decidir anar a fer un volt per tal d'entrar a veure la funció com si fos el primer cop, i quan vam arribar-hi es respirava entre els espectadors aquella mena d'energia que només es pot respirar al vestíbul d'un teatre, quan amics, coneguts o amants del gènere assisteixen per fi a l'estrena d'aquell projecte que han esperat durant dies, o potser setmanes, i fins i tot mesos. Una energia totalment diferent als nervis, el cansament i la il·lusió que es vivien dins els vestidors.
Nosaltres, “els bloggers”, ens vam trobar amb un sentiment compartit, per una banda vivíem tot el nerviosisme, la il·lusió i l’entusiasme que es respirava de la resta de membres de la companyia, i per altra banda ens sentíem com una mena d’espectadors privilegiats que tornaven a veure amb orgull l’obra que els tenia enamorats i que havien vist créixer. De fet, en certa forma és el que som, i és la nostra funció; observar. Així, entre totes aquestes emocions no vam deixar d’analitzar les cares que reconeixíem i les que no durant els deu minuts que vam esperar que comencés l’obra, intentant esbrinar què els podia passar pel cap.
La funció va començar amb puntualitat. Només sonar la primera cançó, vam adonar-nos que no podíem pretendre veure l’obra des del punt de vista dels espectadors. A cada gir, a cada frase, a cada escena inevitablement controlàvem que tot estés sortint com havia de sortir: meravellosament. Sabent fins a quin punt pot arribar a ser impactant aquest musical, esperàvem amb nerviosisme que tot anés perfecte. Malgrat això, i tot i que coneixem perfectament la peça i sabem en quins moments ens emociona, encara no podem evitar deixar-nos portar per la seva força i senzillament patir amb uns personatges que hem anat estimant, i fins i tot plorar amb ells. Amb tot, l’espectacle va arribar al final amb tota la seva força i energia i es va veure recompensat amb els aplaudiments del públic, que no van parar fins que forçosament es van encendre els llums de platea perquè els espectadors abandonessin la sala. En aquest moment podíem observar amb entusiasme com la resta d’espectadors encara tenien els ulls humits. Poc a poc la sala es va anar buidant i la gent es va concentrar a la porta del teatre per esperar la companyia. Nosaltres, encara amb la curiositat de saber quines eren les primeres impressions, vam sortir a observar rostres, i a més vam aprofitar per enregistra-les. Definitivament el somni que Marc Flynn i Anna Herebía havien tingut era real, arribant a un dels seus moments més algids: s’havia realitzat amb èxit la pre-estrena.
Sense cap dubte, la nit d’ahir va ser una nit molt especial per a tot l’equip; per la part que ens toca no deixàvem de somriure. Volem agraïr aquesta oportunitat meravellosa que Daniel Anglés ens havia ofert perquè havíem despertat un interes en ell. I també agrair a Madam Teatre sobretot i la resta de l’equip per confiar en nosaltres i la nostra feina. És una experiència única que us debem a vosaltres.
I també a tots els que seguiu aquest blog. Per agraïr-vos-ho, aquí teniu un breu vídeo on recollim les opinions d’alguns dels espectadors que varen compartir ahir aquest moment tan especial amb nosaltres:
Després de dos dies d'assaigs intensos -dels que parlarem en el recull de la setmana- i tan sols tres quarts d'hora després d'haver acabat l'únic assaig general que la companyia va poder realitzar en el teatre, el públic ja esperava davant la porta del TGB. Vàrem decidir anar a fer un volt per tal d'entrar a veure la funció com si fos el primer cop, i quan vam arribar-hi es respirava entre els espectadors aquella mena d'energia que només es pot respirar al vestíbul d'un teatre, quan amics, coneguts o amants del gènere assisteixen per fi a l'estrena d'aquell projecte que han esperat durant dies, o potser setmanes, i fins i tot mesos. Una energia totalment diferent als nervis, el cansament i la il·lusió que es vivien dins els vestidors.
Nosaltres, “els bloggers”, ens vam trobar amb un sentiment compartit, per una banda vivíem tot el nerviosisme, la il·lusió i l’entusiasme que es respirava de la resta de membres de la companyia, i per altra banda ens sentíem com una mena d’espectadors privilegiats que tornaven a veure amb orgull l’obra que els tenia enamorats i que havien vist créixer. De fet, en certa forma és el que som, i és la nostra funció; observar. Així, entre totes aquestes emocions no vam deixar d’analitzar les cares que reconeixíem i les que no durant els deu minuts que vam esperar que comencés l’obra, intentant esbrinar què els podia passar pel cap.
La funció va començar amb puntualitat. Només sonar la primera cançó, vam adonar-nos que no podíem pretendre veure l’obra des del punt de vista dels espectadors. A cada gir, a cada frase, a cada escena inevitablement controlàvem que tot estés sortint com havia de sortir: meravellosament. Sabent fins a quin punt pot arribar a ser impactant aquest musical, esperàvem amb nerviosisme que tot anés perfecte. Malgrat això, i tot i que coneixem perfectament la peça i sabem en quins moments ens emociona, encara no podem evitar deixar-nos portar per la seva força i senzillament patir amb uns personatges que hem anat estimant, i fins i tot plorar amb ells. Amb tot, l’espectacle va arribar al final amb tota la seva força i energia i es va veure recompensat amb els aplaudiments del públic, que no van parar fins que forçosament es van encendre els llums de platea perquè els espectadors abandonessin la sala. En aquest moment podíem observar amb entusiasme com la resta d’espectadors encara tenien els ulls humits. Poc a poc la sala es va anar buidant i la gent es va concentrar a la porta del teatre per esperar la companyia. Nosaltres, encara amb la curiositat de saber quines eren les primeres impressions, vam sortir a observar rostres, i a més vam aprofitar per enregistra-les. Definitivament el somni que Marc Flynn i Anna Herebía havien tingut era real, arribant a un dels seus moments més algids: s’havia realitzat amb èxit la pre-estrena.
Sense cap dubte, la nit d’ahir va ser una nit molt especial per a tot l’equip; per la part que ens toca no deixàvem de somriure. Volem agraïr aquesta oportunitat meravellosa que Daniel Anglés ens havia ofert perquè havíem despertat un interes en ell. I també agrair a Madam Teatre sobretot i la resta de l’equip per confiar en nosaltres i la nostra feina. És una experiència única que us debem a vosaltres.
I també a tots els que seguiu aquest blog. Per agraïr-vos-ho, aquí teniu un breu vídeo on recollim les opinions d’alguns dels espectadors que varen compartir ahir aquest moment tan especial amb nosaltres:
Començaràs per sobre de totes les coses
Emocionaràs per sobre de totes les coses
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada